Andreu Nin. Seguint les teves passes

L’any 1892 va néixer al Vendrell, a la comarca del Baix Penedès, en el si de la família humil d’un sabater afeccionat a la música, un nen destinat a convertir-se en català universal. Amb el pare director de la Coral Vendrellenca, amic del mestre Pau Casals, l’Andreu ben aviat despuntà per la seva capacitat intel lectual i per les seves preocupacions polítiques i socials i amb tretze anys va publicar el seu primer article en un periòdic local. Catalanista convençut -l’11 de setembre del 1906 va fer el discurs de salutació a la senyera al Centre Catalanista del Vendrell- va començar a militar a les files del republicanisme federal i va estudiar magisteri, primer a Tarragona i després a Barcelona, mentre col laborava intensament a la premsa local, comarcal i també a la barcelonina, on esdevingué redactor d’El Poble Català. La seva consciència social es va concretar en una primera militància a les files del socialisme, però sobretot a partir del 1919 al gran sindicat de la CNT, on n’esdevingué secretari general. Fou amic i company de dirigents com Salvador Seguí i Àngel Pestaña, i amb ells hagué de fer front als anys durs del pistolerisme i la repressió governamental. Entusiasta de la revolució russa del 1917, l’any 1921 viatjà a Moscou tot representant la CNT, i romangué a la pàtria dels soviets fins a les darreries del 1930. Allí es féu comunista, va aprendre el rus, es va comprometre amb la revolució, es va enamorar de l’Olga Tareeva -que li va donar dues filles precioses-, es féu trotskista i profundament antiestalinista, i començà a traduir al català els clàssics russos. De retorn a Catalunya, en vigílies de la proclamació de la República, va viure amb intensitat els canvis que s’estaven propiciant, primer com a dirigent de l’Esquerra Comunista i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista, i va publicar llibres emblemàtics com Les dictadures dels nostres dies o Els moviments d’emancipació nacional. Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol del 1936, es convertí en conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya, des d’on desenvolupà una tasca ingent, però el seu compromís amb la revolució i les seves crítiques a Stalin i a l’estalinisme li valgueren una intensa campanya en contra per part dels estalinistes catalans i espanyols. Després dels fets de maig del 1937, iniciada la injusta repressió contra el POUM, l’Andreu fou segrestat per la policia política soviètica -que actuava clandestinament a l’Espanya republicana- i morí assassinat. Però el seu record i la seva herència no han desaparegut mai i han deixat una profunda empremta entre tots aquells que segueixen lluitant per l’emancipació social i nacional, a les quals l’Andreu havia dedicat la seva vida. Pelai Pagès. Professor d’Història Contemporània a la UB.