A mos redó. Cuinant la sobinaria alimentària al País Valencià

El llibre que teniu a les mans és fruit de les passions, les inquietuds i les vivències col·lectives i personals de qui el coordina. Primerament, les vivències de la infantesa. De xiquet sempre he estat prop dels foguers (o, directament, del foc), de les olles i paelles, de la farina i l’oli, del julivert quan ajudava a la iaia a fer les mandonguilles d’abadejo al maset, els pastissets de ceba de la mare… Totes aquestes vivències familiars, però adscrites a la cultura popular de

Betxí i, per extensió, del País Valencià m’han portat a estimar la cuina i, sobretot, la cuina popular, la que feien elles: la iaia i la mare. Elles m’han transmés la importància de cuinar, tant per a gaudir d’un bon plat com per a alimentar-se bé, compartir i fer gaudir les altres. La cuina, a més a més, m’ha ensenyat d’on vinc, quines són les meues arrels i a defensar-les, i en sentit contrari: defensar les meues arrels m’ha fet connectar amb la cuina popular. Defensar les arrels també implica defensar la terra, no com un fet abstracte, sinó material (la terra quan l’agafes amb la mà i, a poc a poc, es va escapant entre els dits). Defensar l’horta, el territori i la gent és essencial per tal de viure en una societat justa i sobirana i, en aquest sentit, la cuina esdevé fonamental, ja que la millor forma de mantindre viva la terra i el territori és consumir productes locals, cultivats per les nostres llauradores i ecològics. Per últim, cal parlar dels llibres, presents en el meu dia a dia. La lectura com a mètode d’aprendre i ensenyar, també en la cuina.