Bel·licràcia. Psicopatia del patriarcat

La guerra, com a instrument polític, ha anat bastint un món regit per un patriarcat psicòpata, àvid de domini, que només comporta dolor i desastre. La lògica d’acumulació capitalista ens ha dut a una insostenibilitat que només podrem pal·liar mitjançant un rearmament
moral no bèl·lic.
No em vull descobrir ingènua, malgrat sé que ho sóc. Em sorprenc i em revolto davant la crueltat i la violència naturalitzada en un món que s’ha forjat a través de guerres i més guerres, configurant la trama de “poder” de la història, que no fa més que proporcionar sofriment, odi i engany.
Tampoc vull considerar ni donar una dimensió universal i irremeiable a aquest fet. Cerco un origen des d’on arribar a les causes i encetar el cami per defugir del col·lapse i l’extinció. I el trobo inscrit en l’origen del patriarcat. Cerco en les societats matrístiques, prepatriarcals i exemptes de cabdills, on no es donaven les guerres, sinó que romanien en un viure pacífic –que sí que és possible- on la centralitat era la cura i la confiança,
No ens resta altre que respondre amb la bondat de la cura, l’acull, la comprensió. És la manera més efectiva per a la nostra pervivència. De bondat, encara que no ho sembli, també en té la nostra espècie i és aquesta la que precisament ens ha permès d’arribar fins aquí sense extingir-nos.
Hem de situar-nos lluny del camp de batalla, girant l’esquena a la crueltat amb què s’ha bastit erròniament allò social. Hem de crear i recrear la vida, deixant que la bastida s’enfonsi per si mateixa, i mantenir el fil de la bondat del món, cosint i recosint el patchwork que ens sustenta i empara.