L’illa d’Arturo

En aquest fantàstic llibre Elsa Morante ens presenta Arturo i la petita illa de Pròixida, flotant, aliena al pas del temps, entre Nàpols i Ísquia. A mig camí entre la infantesa i l’adolescència, amb una prosa delicada i extremadament rica, Morante ens obre de bat a bat els porticons dels finestrals als turons coberts d’espígol batuts pel vent i als esculls de la rocalla que encerclen les cales i les platges de L’illa d’Arturo. Pròixida és el regne d’Arturo, el camp de batalla de les seves fantasies i el lloc on, de manera dolorosa, es farà home. Aquesta és una novel·la d’iniciació, de creixement, de transformació en què veiem a un nen que mentre confronta la bellesa dels paisatges, descobreix per primer cop la feixuguesa de la mort i l’embriaguesa de l’amor.

«Als afores, pels tossals, la meva illa té uns camins solitaris vorejats de velles parets, les quals encerclen uns horts i unes vinyes que semblen jardins imperials. Compta també amb diverses platges de sorra clara i fina, i amb petites cales sembrades de còdols i de petxines, i amb nombrosos esculls verdejants. En els alts penya-segats, que dominen les aigües, fan niu les gavines i les tórtores salvatges, les quals, sobretot a primeres hores del matí, llancen llurs veus tristes o alegres. Allí, en dies de bonança, el mar és quiet i fresc i s’estén damunt la platja com una rosada. Ah! Ja no dic que voldria ser una gavina o un dofí! M’acontentaria amb ser una escórpora, que és el peix més lleig del mar, mentre pogués trobar-me allà i jugar en aquella aigua.»