Misèria sense companyia

A Marçà, un dia li van regalar, pels Reis, una màquina d’escriure, Lettera 42 sembla que era, i la cinta s’hi va assecar després de fer exercicis amunt i avall per tal de teclejar tal com toca. Passats anys, canviada la cinta, una tarda a Tarragona abans d’una classe de Llatí, es va abocar damunt del teclat i en van sortir paraules sense sentit, o almenys això semblava. Com que el sentit era l’objectiu central de qui només llegia per saber i no per plaer, en poc temps escriure va ser deixat de banda per combatre amb la paraula. Havien de passar anys i panys per acabar d’aprendre que saber sense plaer és només aprendre a mitges i que en el combat del sentit sempre guanyen els amos, que sempre són també amos del llenguatge. Fora i lluny d’ells, tot el que hi ha pot ser subvertit esfondrant el sentit i renunciant a les idees, a la Idea, preconcebudes i calcades de les dels altres. Ho deia l’Hac Mor i tenia raó. Raó, sí, ell també. Allunyats del sentit, ens alliberarem de l’esclavitud i, sobretot de la dictadura, de la raó. Desvariats, variats i benperduts, ens trobarem concretant el nores arreu i en tot. Sense por, sense la por veritable de volar i notar el vertigen de no saber.