Visca la terra i visca l’Anarquia

«Sóc independentista. Independentista català, tot i que contrari a l’Estat català. No tan contrari, es ciar, com als estats espanyol, francés, andorra i italià (i tots els altres tot ¡ que ara em refereixo a l’àmbit català). Per raons òbvies: els segons existeixen i l’altre, el català, son només sis lletres amb una evident empatx de la lletra «a».

I alhora sóc anarquista, per tant antiestatista. I com es menja això? Doncs a poc a poc i sense col-lapses a l’hora de pair-ho, amb totes les contradiccions que assumeixo/assumim, que mai no seran més que les que té qualse-vol llibertari que treballi com a funcionan de l’Estat, per exemple, i en són molts.

Per a mi, la meva nació (sí, en tinc i ho declaro) són els Països Catalans, una nació que parteix ja d’un nom plural i que quan diu «catalans» es refereix a un fet evidentment lingüístic. La llengua catalana és la meva nació. Assumeixo els adjectius sense pors, sense declarar-me familiar de la humanitat i alhora actuar com a «nacional» estatista espanyol; sóc català dels Països Catalans, com un altre pot ser cambrilenc de la nació del Baix Camp, o espanyol de Barcelona, o barceloní de Mallorca, o alcoià del Regne de València, o mig no sé qué i mig no sé qué més, o occità de la Vall d’Aran, o no res. I germà de la resta del món, sempre.»